Puigdemont trenc amb Sánchez i assumeix el lideratge de la resposta independentista
Carles Puigdemont ha fet una irrupció decisiva en la campanya electoral del 29-N mitjançant una entrevista a El Mundo, on ha atacat frontalment Pedro Sánchez. Aquest moviment trenc amb la línia d'equidistància de Junts i posiciona l'expresident com a líder de la resposta independentista davant la possibilitat d'un govern del PP i Vox.
L'expresident de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, ha protagonitzat una transformació estratègica en la campanya electoral per al 29 de novembre. A través d'una entrevista concedida al diari El Mundo, publicat a mitjans de setmana, Puigdemont ha trenc definitiuament amb el líder del PSOE, Pedro Sánchez, i ha assumit un rol central en la definició de la resposta política de l'independentisme. La decisió, gestada amb la implicació directa del seu advocat Gonzalo Boye, converteix Puigdemont en el protagonista indiscutible de les eleccions generals, malgrat haver projectat inicialment que es mantindria al marge del combat electoral directe.
Aquest moviment ha erosionat significativament el relat del retorn "presidencial" que havia caracteritzat la fase anterior del procés. Puigdemont ja s'està situant mentalment i políticament en l'escenari posterior a les eleccions, anticipant un possible govern de coalició entre el Partit Popular (PP) i Vox. En aquest context, aspira a liderar una resposta independentista que serà més reactiva que negociadora amb l'Estat, allunyant-se de l'estratègia de pactes a llarg termini que ha defensat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en els últims anys.
La conversa amb El Mundo, el rotatiu referent de la dreta mediàtica espanyola i dirigit pel periodista Esteban Urreiztieta, no va ser un acte espontani. Segons fonts consultades per Públic, la entrevista estava "cuinada" des de feia dies i esperava el moment polític adequat per a la seva publicació. La data final es va fixar just abans del primer cara a cara entre Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, líder del PP, amb l'aval explícit de Puigdemont. El protagonista era conscient que les seves declaracions serien destacades com un atac directe al líder socialista, a qui qualificava de "persona amoral" i d'ambició desmesurada. El qüestionari girava entorn de les concessions fetes per Sánchez a l'independentisme, i el diari va acompanyar la peça amb un editorial titulat "La subhasta de l'Estat, al descobert".
Aquesta estratègia ha trencat l'equidistància que Junts havia intentat imposar fins ara. Fins fa poc, el partit de Puigdemont buscava posicionar-se com "els del mig", situant-se entre les dretes espanyolistes i el bloc d'esquerres. Tanmateix, la publicació de l'entrevista ha servit per trencar amarres definitives amb Sánchez i prendre partit clarament en el duel pel control de La Moncloa. El nucli dur de Junts que despatxa setmanalment amb l'expresident va saber de l'existència de la conversa només unes hores abans de la seva difusió. No tots els dirigents del partit coneixien l'anticipadament l'entrevista, la qual cosa va generar malestar i rebuig quan es va fer pública.
Dins de la formació, veus internes van recordar el vincle d'El Mundo amb les "clavegueres" de l'Estat i el paper del periodista Urreiztieta, a qui Puigdemont va obrir les portes de la seva residència de Waterloo. Alguns dirigents van utilitzar la paraula "vergonya" per expressar l'estupefacció que es va escampar entre els militants, recordant informacions falses publicades pel mateix diari contra Xavier Trias i Artur Mas, que van acabar en denúncies judicials. Implícitament, aquest pas ha certificat l'autonomia d'acció del líder de Junts respecte al partit.
En el cercle reduït de confiança de Puigdemont hi destaquen tres figures clau: Jami Matamala, amic personal que l'ha acompanyat durant els nou anys d'exili a Bèlgica; Josep Lluís Alay, cap de la seva oficina i impulsor de campanyes contra la premsa crítica; i Gonzalo Boye. Aquest últim, advocat que ja havia defensat el trencament amb Sánchez el 2025, té influència tant en l'àmbit jurídic com en l'estratègia política. Diverses veus a Junts situen Boye com l'artífex principal de l'entrevista, tot i que ell ho nega. Durant la segona part de la conversa, Urreiztieta va formular una pregunta sobre si Boye havia patit "lawfare" pel cas del narcotraficant Sito Miñanco, una qüestió aplanada que contrasta amb la campanya anterior del diari contra l'advocat.
El partit va necessitar hores per digerir la publicació i trobar un argumentari justificatiu. La cúpula de Junts va tancar files i va activar tertulians afins per defensar el moviment. El missatge escollit va ser que Junts havia passat de tenir un protagonisme perifèric a situar-se "al mig" de la campanya. Aquest relat va ser reforçat pel mateix Puigdemont en un míting telemàtic a Lleida, acte que no figurava a la planificació inicial. En una connexió revestida de justificació política, va reivindicar que Junts s'havia "infiltrat" al debat entre els dos grans líders, citant Feijóo com a prova d'aquesta presència. L'objectiu era recuperar el missatge que Junts no funciona pels interessos dels dos grans partits espanyols.
No obstant això, Puigdemont ha laminat també el relat del seu retorn "presidencial". Des de Waterloo, va afirmar que no tornaria al servei del seu partit, sinó del país, després que el Tribunal Constitucional ordenés l'aplicació de l'amnistia. En aquell moment, es va saber que posposava el seu retorn a Catalunya fins després del 29-N per preservar-lo de la contesa electoral i mantenir la "institucionalitat" del viatge. Junts havia anunciat que només intervindria a distància en alguns mítings, però aquesta previsió s'ha alterat amb la irrupció de Puigdemont com a actor central.
Aquest protagonisme inevitable porta a imputar els resultats electorals al president del partit. Les enquestes no li són favorables fins ara, i el 29-N s'ha convertit en un examen personal per a Puigdemont, que ha alterat el guió original de la campanya de Míriam Nogueras. El programa inicial de Junts buscava projectar una to convergent amb atacs a ERC per la seva "obediència" espanyola i una carpeta econòmica conservadora adaptada a les necessitats catalanes. Puigdemont hi ha introduït un segell diferent, mitjançant formes que empenten el missatge cap a l'atac directe.
L'estocada a Sánchez en un moment decisiu de la campanya evidencia que Puigdemont ja s'ha situat en l'escenari d'un govern del PP i Vox. Si Feijóo arriba a La Moncloa amb Santiago Abascal com a soci principal, l'independentisme hauria de recalcular les seves posicions. Junts no patiria en l'agenda econòmica d'un eventual executiu de dretes, ja que Foment del Treball espera l'arribada del PP al poder, i tindria camp per córrer en un discurs independentista reactiu. Això contrasta amb l'estratègia negociadora d'ERC, que ha buscat enteses amb el PSOE per a acords com el traspàs de Rodalies o un nou finançament.
Puigdemont aspira a liderar la indignació sobiranista i, alhora, contenir la creixent popularitat d'Aliança Catalana. Desallotjar Sánchez dinamitaria el trajecte fet per ERC i castigaria Salvador Illa, que veuria com desapareix el cordó umbilical amb La Moncloa. Junts es presenta com l'oposició "real" al PSC a Catalunya i com a "alternativa" al Govern d'Illa, argumentant que sense la possibilitat de satisfer pactes necessaris de l'Estat, els compromisos centrals de la legislatura decaurien en les carpetes econòmica i d'infraestructures.
A més, ERC perdria incentius per presentar-se com a soci preferent del president de la Generalitat en el nou cicle electoral, que continuarà amb les eleccions municipals de maig i les catalanes de 2028, on Quim Junqueras aspira a competir amb Illa. La suma afavoriria Junts. La decisió de Puigdemont s'ha d'escrutar amb la perspectiva dels seus efectes polítics a Catalunya: un nou escenari amb noves cartes. Malferir Sánchez per salvar Junts, ara ja amb el retorn a Catalunya assegurat. Només falta la signatura de l'amnistia pel Tribunal Suprem, una resolució que ha de firmar Manuel Marchena. A la campanya encara li resta una setmana de marge. A l'espera del beneplàcit judicial, la dreta política i mediàtica ja ha amnistiat el nom propi del procés.
E.Leuenberger--NZN